En paraules dels editors, Juli Capilla i Mercè Climent, «es tracta d’una traducció exquisida i molt pertinent, que posa Chirbes a disposició del públic valencià en la llengua natural en què hauria escrit si les circumstàncies vitals i històriques que va viure l’autor hagueren estat més favorables». De fet, Chirbes va defensar sempre el valencià, la unitat i la dignificació de la llengua pròpia i es lamentava no haver pogut expressar-se literàriament amb ella, com ho corroboren aquestes declaracions al seu amic i company generacional, el també escriptor Josep Bertomeu Moll, en una entrevista –la darrera que va concedir en vida– publicada a la revista L’Espill: «La meua llengua familiar és el valencià, però no sé escriure’l. Com a tanta gent de la nostra generació, a mi ningú no em va proporcionar cap llibre en valencià durant la primera infància. Més bé fou al contrari. A l’escola teníem prohibit parlar-lo. Hem estat una generació analfabeta en llengua materna.» La bona lletra narra en primera persona les peripècies vitals d’una família humil de republicans vençuts, al llarg dels anys difícils de la dictadura franquista. Anna, la protagonista del relat decideix, al tram final de la vida, trencar el silenci i fer un exercici de memòria, confessional, per contar al fill la seua llarga i inútil lluita per sobreviure. La bona lletra conforma, juntament amb Mimoun, el primer bloc de l’obra chirbesiana, unes narracions que, en opinió de l’autor, són «més nouvelles que novel·les», cosa que li va permetre «un treball més polit, d’orfebreria».